Tornem de vacances ! i no trobem millor opció per retrobar-nos en aquest blog cultural que comentar-vos la darrera pel·lícula de Quentin Tarantino “Once upon a time in Hollywood” , la novena pel·lícula del director… ens trobem a una de la desena que, segons ell, serà el final de la seva carrera com a director (esperem que canvi d’idea).

Vagi per endavant que la novena pel·lícula de Tarantino no és ni de bon tros la millor de la seva filmografia (opinió personal), però no per això deixa de ser una molt bona pel·lícula molt per sobre de qualsevol altre història que us pugueu trobar avui en dia a la cartellera (o a la plataforma digital de torn).  I aquesta pel·lícula no és més que això, una història, la història de dos perdedors, de dos bad boys que per casualitats de la vida han anat trampejant per Hollywood (i es poden permetre viure entre les estrelles) però que saben que ha arribat el moment on això està arribant al seu final.  I amb aquesta excusa Tarantino fa un homenatge al cinema que li apassiona dintre del cinema, ens mareja amb mil referències sobre cinema, televisió i cultura del (seu) moment (ens hem passat els dies posteriors a la projecció buscant i rebuscat per internet aquelles referències que també se’ns van passar per alt, i en són moltes…). Paral·lelament a la història principal, Tarantino ens llança el seu mcguffin particular amb la Sharon Tate i la família Manson que ens té tota la pel·lícula esperant el moment que tots coneixem i que no desvetllarem (per no fer spoilers), però és aquest desenllaç el que dóna sentit a les dues històries i a la vida dels bad boys…. una simple errada et pot fer canviar la vida i acabar en mans dels dolents de la peli, tant per uns com per els altres….

Pel demés, Tarantino en estat pur amb plans seqüencies espectaculars barrejats amb una banda sonora espectacular com ja ens té malacostumats (només un però, imperdonable que no surti cap cançó dels Doors en ple 1969 a Hollywood!!),… per altre banda impagable la seqüencia d’arribada dels nois a l’aeroport sota una string version  (i íntegre) del Out of time dels Stones…en aquest moment ja ens havia guanyat de nou….i li perdonàvem tots els petits pecats de la peli.

The king is dead, God save the King!