He de reconèixer que ja no apostàvem grans quantitats a un disc del Bruce que pogués estar a l’alçada, sempre havíem defensat el que podíem de cadascun dels darrers, però normalment les superproduccions massa carregades acabaven tirant per terra totes les il·lusions (enveja sana del darrers treballs d’un Neil Young o un Steve Earle per posar dos exemples coetanis).

Res es va moure amb l’aparició del primer single que dona nom al disc (más de lo mismo), només una lleugera esperança quan vam detectar tres cançons dels setanta a la llista….però la pel·lícula ha canviat quan hem pogut escoltar tot el disc sencer.

El segon single “Ghosts” ja va donar més pistes i és en aquesta línia on es mou tot el disc, per fi! Tot el disc, de principi a fi, creant una història compacte (què lluny queda de Working on a dream, o de High Hopes), amb força, amb tota la E Street Band tocant en directe al menjador de casa…sembla la gravació del River!!

Diu ell mateix que la mort de George Theiss, cantant de la seva primera banda The Castiles, l’ha deixat com a únic supervivent del grup i l’ha fet que pensar…(Last Man Standing) potser ve d’aquí la recuperació de dos cançons de principis dels 70 (que només teníem en pirates) i on hi ha una interpretació amb tota la força d’aquelles lletres creades en època d’himnes, Song to orphans o If I was the priest es converteix en l’Incident on 57th street d’aquest disc, Janey needs a shooter, recuperada de les sessions del 78, és un altre regal per a la banda, podria estar al Darkness al 78, i resulta que està ara, al 2020, i només han passat 42 anys, tota una vida…

El disc és també una carta cap a nosaltres, és el que volíem escoltar, i ja ho tenim, potser per darrer cop…és un: “aquí ho teniu, pesats…”, gent de cinquanta anys volent escoltar cançons de fa cinquanta anys, potser hem de reflexionar nosaltres mateixos si és realment això el que volem, si volem tornar a aquell agost de 1988, quan ens vam veure les cares per primer cop, i ell tenia quaranta anys i tocava per nosaltres que en teníem setze…(com vaig comentar a Western Stars en aquella època tampoc vàrem entendre Tunnel of Love, perquè tampoc era un disc per nosaltres). Ara ell en té setanta un, nosaltres gairebé cinquanta, i seguim aferrats a aquell passat, i amb aquest disc ens hi hem aferrats tots, no sé si és el correcte i només volem viure de records, però ha estat reconfortant.

I en una cançó segurament es defineix la filosofia Springsteen que defensem tots els fans, la creació d’un món propi que ens ha ajudat (i ens ajuda, i ens ajudarà) en els mals moments, un món on ens hi hem intentat aferrar durant tot aquest temps, amagant-nos pels carrerons… En les seves pròpies paraules de l’entrevista concedida al periodista Joe Breen de “The Irish Times” quan parla sobre la cançó “House of a Thousand Guitars”:

«Es probablemente mi canción favorita porque intenta definir el mundo que he procurado crear con mi público desde el principio. Es un mundo de valores, normas, honor, diversión y alegría… Y es un mundo que he creado cuando subo a un escenario por la noche y el público entra por la puerta. Vivimos en ese mundo durante dos o tres horas, luego nos vamos y llevamos ese mundo con nosotros esperando retenerlo el mayor tiempo que podamos. La casa de las mil guitarras es la casa que creamos, y en ella todas esas cosas son importantes, y es parte de nuestra responsabilidad primordial dar vida y luz a esta casa. Al hacerlo iluminamos nuestro pequeño rincón de la raza humana.»

Amén

by andreum@monfortycaixas.com