Aquest cap de setmana llegia les crítiques (no gaire bones) del darrer disc del Bruce, me les enviaven els amics de forma maliciosa per watsapp, i haig de dir que he tingut un deja-vu…m’he traslladat directament  a 1987 i a la publicació, en aquell moment, del disc Tunnel of Love. Crec que no m’equivoco, si dic, que tots aquests crítics, són de la meva generació, la generació que anàvem a l’estiu a la platja amb Cover me, Dancing in the Dark o Hungry Heart, que després vam descobrir les joies amagades en discos publicats quan nosaltres acabàvem de néixer, com Incident on 57th Street, Growin’up, Thunder Road o Jungleland, on trobes unes histories que et fan arribar a viure d’un altre manera.  Què vull dir amb això? Que al 1987 tampoc vàrem entendre Tunnel of Love, veníem d’un BITUSA, i no vam comprendre (fins molts anys després) que s’havien acabat les festes, les carreres per les autopistes sense fi i que, en realitat, tot té un fi i, en aquell moment, aquelles cançons ens endinsaven en una etapa de la vida que, a nosaltres, ens arribaria un grapat d’anys després (matrimoni, fills, maduresa, companyia, soledat….)

Sempre he pensat que m’hagués agradat ser contemporani del Bruce, quan ell cantava que havia nascut per córrer jo justament ho acabava de fer, quan ell parlava de les relacions de parella adulta dins del riu, i visitava per primer cop la nostra ciutat nosaltres teníem nou anys (imperdonable), per tant, sempre hem anat, com és normal, unes quantes generacions per darrera i així serà fins al final.

Ara passa el mateix amb Western Stars, és un disc d’una persona de setanta anys, no és un disc ple de joia ni esperança (encara que hi ha talls divertits com Sleeepy’s Joe Cafe, o la mateixa Hello Sunshine), a vegades sona a comiat (que no volem escoltar), ens parla de postes de sol (Sundown) i de carreteres tranquil·les ( The Wayfarer) per on seguir viatjant però ja sense fer curses i sí, ara sí, tenir un destí concret… ara ens copsa, però estic segur que d’aquí uns anys l’apreciarem.

Puc estar d’acord amb les crítiques a la producció, és veritat que sembla no donar amb un so on “tots” hi estem a gust.  Alguns voldríem un so més Steve Earle, més Eddie Vedder potser? Tom Petty?, més cru, més Nebraska…però també és cert que és difícil tenir content a un públic tan ampli.  Escolteu-lo amb calma, dues o tres vegades, sense pressa, gaudiu de la instrumentació i dels arranjaments, destrieu les lletres, no és tan mal disc, ara bé, no és un disc per spotifiers i pagafantas (copyright Santi Balmes)

En fi, sempre ens quedarà una raó per creure i aquí ja no parlo només de musica, el que només busqui musica és veritat que té, a dia d’avui, un grapat de millors opcions…els que vam emprendre un viatge per aquella carretera del tro, crec, que arribarem junts fins al final, guiats per les estrelles de l’oest….

by Andreu Miquel