Estimat Bruce Springsteen

Barcelona, juny del 2024,

Estimat Bruce Springsteen,

Ens tornem a veure i ara som més (com deia el titular d’un diari al 1988), el que ja no sé és si som més en numero, el que sí sé del cert és que ara som més grans (tots). Queda ja molt lluny aquella tarda d’agost del 88, al nostre estimat Camp Nou, jo amb setze anys acabats de fer, tu amb 39, sense fills (ambdós), tu explicant-nos un divorci en el disc que venies a presentar, jo enamorat (segurament) i somiant amb totes les histories que teníem per davant i que tu ens explicaves en aquelles cançons que tant ens agradaven però que encara no enteníem del tot…

L’altre dia llegeixo: “ha mort el nen de The River” i se’m va encongir el cor el nen era el teu nebot i, com és normal, no l’he conegut mai ni mai m’havia parat a pensar en ell com a persona adulta, però crec que aquest fet explica el que costa explicar en paraules. En aquella cançó ens explicaves que la Mary estava prenyada i que la seva vida canviava de cop i volta des d’aquell moment, que la seva vida no tornaria a ser la mateixa que ja no seria tant fàcil baixar fins al riu a nedar. i hem escoltat (i sentit) tant la cançó que la mort d’un nen, que neix al mig d’una cançó (i res més) m’ afecta com si fos algú proper és el vincle que tenim i que costa tant d’entendre per la gent que no el té. Ens hem fet grans amb les teves cançons i (ens hem cregut) estem convençuts que vam néixer per córrer.

Aquests dies estic fart (un altre cop) de respondre a les preguntes: “vas a veure’l els dos dies?, que quants cops l’has vist? Trenta i quantes? Estàs boig….” i em costa explicar en paraules que no es tracta d’un concert, que no es tracta d’un espectacle, que no estem parlant d’un show estem parlant d’això, potser, d’un vincle.

I em preocupa que aquest vincle s’acabi, em preocupa poder-ho acceptar, per això, sí clar, aniré els dos dies, com he anat sempre, i com que no suporto els comiats (i aquesta vegada he tornat a sentir la sensació de comiat, encara que també la vaig tenir l’any passat i mira…), no ho he pogut acceptar i encara ens guardem la bala de Milà que aquest anys ens vas escatimar…on, potser, ens tornarem a veure….one last time….

Res, només gràcies per tot, per la musica, per les històries, per l’ànima, per una manera d’entendre la vida, tinc clar que no hagués estat la mateixa persona sense conèixer-te, no sé si millor o pitjor, però diferent segur, però…ei, ens seguirem amagant pels carrerons ho vam jurar….